No ha pogut dir res. Arrencat, estellat i trinxat, pot encara ser un arbre. La tribulació és potser un regal. Jo no et puc immolar. No vol la meva mà agafar la destral. Et donaré alguna cosa tendra i suau. I les teves llàgrimes d'infant cauran sobre les meves llàgrimes. No diguis que no em pots comprendre. Podrem riure junts després que totes les branques m'encetin el rostre i la meva sang pugui fer i pugui dir alguna cosa. Però molts creuen que això ja no és possible i que en va esperem una altra primavera.

Del llibre Obrim els ulls a les ruïnes, 1995-1999

Ens heu expulsat del paradís, encara que també el treballàvem, collíem els fruits dels arbres i jugàvem amb les canyes i les pedres. Veig un cercle de foc, acosto la mà i la carn se'm crema. No sento dolor. La retiro i les flames desapareixen sense deixar rastre. Passa un home per la vorera, un pas rere l'altre, un pas rere l'altre, un pas rere l'altre, avançant com si fos un miracle. A sobre la taula deixo la pedra que vaig trobar al riu. Una pobra pedra que duu una corona d'espines. I la sang raja avall. Ara som al món. I després d'haver trobat l'infern al jardí, voldrem entre llàgrimes trobar les flors a l'infern. Però aquesta pedra que arrosseguem pesa massa. Hi pugem a sobre, per alçar el cap i mirar què hi ha. I tornem a caure colpejats per una branca que es trenca.

Del llibre La creu de venes, 2000

Creix el riure de totes les coses després de la fecundació, del riu de lava, de la llavor esquitxada sobre els pits i les nafres. A cullerades m'empasso el teu menjar i el teu beure i creix la temuda esperança, el llop famèlic que entra per les portes disfressat.

Del llibre Desenterra una flor, 2001

Entra en erupció

i revela el teu misteri

violent i fort

contra la runa de l'home

que lluita per no sentir,

que lluita per no veure-hi,

que lluita per estar distret

com lluiten els mesquins

quan no mouen un dit. Senyal, creu, pedra, rastre, esquerda, tot això he trobat sobre aquesta puresa. La dolçor de la tarda m'ha fet somiar en la violència del matí. He trobat la felicitat com una pedra clavada al fang, i un àngel i un dimoni i una serp cargolada. I el foc, l'espai i el temps fet a miques.

Del llibre Frontera amb el verd mentider, 2002

Tornarà la poesia a arrencar-te un cop més, encara que no vulguis saber res ni de tu ni dels altres. Però primer destrossa aquest jo que et fa nosa, fes-li un esvoranc al centre i canta l'exterior, el que hi fa frontera, tot el que de profund hi ha més enllà, i que potser no té ànima ni la necessita. Una èpica, això és el que vols, però hauràs de trobar els herois que sorgint del fang no saben si ressusciten o moren. Hauràs de trobar les pedres que a cops conformaran els seus rostres freds, glacials, amb la passió de les glaceres quan cauen estrepitosament sobre l'oceà. I si trobes qui portarà el foc a l'extingida esperança d'un tros d'humanitat, hauràs de cercar també el seu destí, li hauràs de descobrir les passes, incendiàries enmig de la neu, del cristall glaçat, que es trenca amb el terratrèmol volcànic que va ganivetant el camí. Però tot això que desitges i fins el que no desitges, tot és mort. I reviure-ho ja no és possible... I et quedes sense res, amb el jo massacrat sota el teu peu, recordant que una vegada, ja fa temps, existia un vincle, la unitat, la mà o la rotllana poderosa, l'anell i la bellesa... Ara tot és una trencadissa, un somni, una llum a la memòria. Tant tu com jo som aparicions, espectres, mecanismes que viuen, senten i moren, mecanismes extremament complexos però miserables.

Del llibre Poemes del Destructor, 2005

Arbre, rostre, orgia, camp de concentració. Mirem tot això sense fer concessions... Rodem pel pendent, cada cop més de pressa, i arrosseguem el món amb nosaltres... Tot havia estat senzill, sota una llum clara i sense paranys. A l'altra banda del mur, de la foguera o de la rasa, a l'altra banda... Quiets. La mirada clavada al cadàver. Pensem que també hi ha rialles i flors, això és veritat... tantes coses són o semblen la pura veritat... Diem braç o estaca. Ja ho hem dit. I què? Dolça, dolça mirada de mel, encisadora mirada de la tarda a mig fer... Només volem el regal d'un moment d'absoluta quietud en la cursa cap a l'esfondrament, quan trenquem tot lligam, tota frontera i ja no som res.

Del llibre Els qui moriran et saluden, 2006

Meravella sense passat ni futur... Feres perplexes mirant-nos fixament amb els ulls rodons i enfosquits... El silenci és impossible. Tot ha de tenir un sentit, ens ho dicten invariablement i no podem esperar res més. Espai, il·lusió, enlluernament magnètic. No som aquí, no som enlloc. Quan esgarrapem la percepció i no hi ha res, tot és buit, i a cops conformem alguna cosa present davant nostre, i no hem fet res... Us dic que val més dormir com la fera, esperar la carn com l'aranya, i volar en cercles sense haver-los de comptar ni calcular... El bosc és un record, va ser el present, va ser tan poca cosa com qualsevol altra. I és el parany on cauen les nostres emocions, on ens costa menys furgar per no trobar-hi res, l'únic lloc on podem riure sense malícia...

Del llibre Els qui moriran et saluden, 2006