Els qui moriran et saluden (2006) - Text d'Oriol Sàbat

ELS QUI MORIRAN ET SALUDEN

 

 

Oriol Sàbat

 

 

Pròleg de J. Corredor-Matheos

 

 

 

PRÒLEG

 

L’autèntica poesia és sempre una sorpresa. En primer lloc ho és per a l’autor. Surt del no-res, és expressió d’unes sensacions que no han estat cercades ni tan sols desitjades, i il·lumina per uns instants uns espais de la ment que eren fins aleshores tancats. Una de les funcions de la poesia és obrir espais inexplorats, i gosaria a dir inexplorables, en la vida quotidiana. El poeta, Oriol Sàbat, ha estat força temps capficat per uns problemes, les solucions dels quals semblen un regal, de tan generoses i inesperades.

 

Nascuda en aquest nivell profund, la poesia d’aquest llibre se situa fora del temps. Trobem veus que vénen de civilitzacions molt llunyanes –“Babilònia cau estrepitosament i el salt d’aigua no s’atura”–, perquè el temps passat només ho és realment en el nivell més extern –Babilònia segueix viva–, i el cert és també que ell ens està parlant des del nostre món actual i des de la nostra civilització en crisi. I aquestes sensacions són tan pròximes com les que li produeixen el “Tercer Reich, la Guerra Civil, Hiroshima”.

 

El poeta sap que tot és present: “Se senten els himnes al bosc, s’apaguen les rondalles i les llars de foc, i tot comença a accelerar-se”. Perquè, cal dir-ho així, atesa la gravetat i urgència de la situació, el poeta insistirà en l’últim poema amb aquestes paraules: “Obrim els ulls i no ens adonem de res. Quantes vegades ho haurem de dir, els qui moriran et saluden”. La veu que escoltem té un to profètic, d’un ressò bíblic. No ens espantem si molts ara parlen d’apocalipsi: no es tracta de l’Apocalipsi de l’evangelista Sant Joan – ell també, tot referint-se al seu temps, ens parlava d’ara mateix–. Es tracta de la crisi profunda de la nostra manera d’entendre el món i de la sensació que ens trobem en una cruïlla.

 

En moments crítics, el poeta torna a afirmar el seu antic caràcter, i trobem oportú llegir: “Rodem pel pendent, cada cop més de pressa, i arrosseguem el món amb nosaltres”. Si això ho sentim d’un premi Nobel d’Economia ho trobem adient, però que un poeta ho escrigui a algú li pot semblar una intromissió d’un caràcter derrotista. El poeta ha perdut en la nostra societat el paper clau que tenia en el passat, que només recupera quan un poble es troba en un greu perill de supervivència. En aquest moment s’alcen alguns versos i la seva figura com a bandera d’un altíssim simbolisme. I no és només un poble el que es troba en perill.

 

Els qui moriran et saluden és realment un llibre de poemes, però, al mateix temps, és inclassificable. També té molt de pensament filosòfic i d’anotacions d’un carnet íntim. Però poesia i pensament filosòfic no van cada un pel seu compte, sinó que es fonen completament. També sembla que no està escrita per ser llegida, ni és un desfogament personal, com la millor poesia i, en el fons, una gran part de la millor prosa –pensem, per exemple, en els diaris kafkians, diversos textos de Proust o els diaris de Marià Manent–, sinó que, simplement, ha sorgit per necessitat i sense respondre a un acte deliberat.

 

Sens dubte, el poeta és un enamorat de la música. No afluixa mai la tensió del que diu i de com ho diu. En la seva eficàcia té un paper rellevant el ritme, marcat i en ocasions trepidant. És clar que la poesia no és possible sense una especial sensibilitat per l’art musical. Si la poesia, com va dir amb una certa exageració Horaci, és com la pintura –recordaré, de passada, que Oriol Sàbat és també pintor– podríem dir el mateix, encara amb més raó, amb relació a la música. Poesia i música van néixer alhora, i allà en el fons de la història i la llegenda, és a dir, aquí mateix, ens ho recorda Orfeu.

 

El llibre té tons dramàtics i és com un crit, com un clam, com una premonició. Això pot ésser expressat en primera persona, però sempre sembla sortir d’un fons col·lectiu: “Quina vida més estranya esclata ben endins, una implosió de vida feta malbé, mutilada amb precisió, quadriculant l’espai i fixant el temps amb una infinitat de mecanismes. No, no ens podem mirar sota la runa, trepitjats per cavalls cecs ens eixorda tota una remor de vida…”. Podem pensar que tot es veu negatiu però, a parer meu, és per la set d’una vida superior, més plena. Aquesta “remor de vida…”, amb uns punts suspensius sembla confirmar-ho. I per fer un crit d’adventència, davant d’un gran perill, cal fer-lo amb tanta força i amb unes tintes que gairebé ofeguin tota obertura massa clara.

 

Per una banda, els qui moriran, el poeta i el lector, i tota persona que sigui veritablement lúcida, senten temences i veuen contradiccions en tot, però les coses resulten més clares que quan estem distrets pels afers diaris. Que el món és una “meravella” –llegim– és un engany. Volen fer-nos veure que “Tot ha de tenir un sentit, ens ho dicten invariablement”. Però es tracta d’una “il·lusió”, un “enlluernament”. “Quan esgarrapem la percepció i no hi ha res, tot és buit […] . Tot és un desgavell de mentides, de sublimitat absurda, d’humanitat que somia i mor amb esperançada desesperació”. Però un altre poema diu: “S’ha de salvar i profanar el silenci, posar-ho a l’altar i oferir-li les despulles d’un sacrifici. Salvar, salvar una paraula de ser empassada i digerida…”.

 

El poeta, en la seva lucidesa, es troba al mig del camí, perdut? Pot ser que, al contrari, a prop d’un bon camí que no és cap camí. Això ho podem interpretar tenint en compte la situació actual de la nostra cultura, i en el context d’una cultura judeocristiana, i en un nivell més profund, per sobre del temps i l’espai. Perquè a continuació descobreix la seva set d’absolut: “L’aigua és sagrada, com la sang i el foc”. Darrere d’aquest dramatisme, com en el cas de les veus dels profetes bíblics, hi ha una desesperada set de transcendència, d’allò que podem dir espiritualitat, però no ho direm perquè resulta massa estrany al nostre temps i sospitós d’unes errònies atribucions a concepcions del món ja superades.

 

Les paraules d’Oriol Sàbat no són unívoques. Per contra, tenen l’ambigüitat pròpia de la millor poesia. El llenguatge de la poesia no és el mateix que el de la vida quotidiana. Apareix quan el poeta se situa en el límit del coneixement, on el llenguatge revela la seva incapacitat d’expressar, amb l’equívoca claredat d’allò ordinari, un món que, vist d’una manera profunda, ens resulta estrany i desconegut: misteriós. Els qui moriran et saluden és un llibre molt aconseguit i d’una veu pròpia absolutament personal, a la qual hem de continuar estant atents.

 

J. CORREDOR.-MATHEOS

 

 

Adéu

 

 

Per què no ens ha caigut la cara de vergonya? Gosem dir que no hi ha punts concordants entre l’art i la democràcia. I que tot allò que té vocació de veritat és avui dia més impopular que mai. Què vol dir que una quantitat de persones ha anat aquí, o ha fet allò, o diuen i opinen tal cosa? Des del sentit poètic, absolutament res. Però això que ja sabíem, per què cal repetir-ho? També sabem que han caigut molts déus, juntament amb la dignitat de l’home, i que no podem anar pel món sense esmicolar-lo. Què hem de fer amb la nostra il·limitada llibertat? aquest fantasma que menysprea l’aprendre amb totes les consequències. Tot això ho hem substituït per una mena de megalomania humana impotent. La dispersió ens dilata fins a fer-nos inoperants, i si no tenim cap objectiu, no podem arribar enlloc. Ara que la tradició ha estat substituïda pel saqueig, no hauríem de saber que som decisivament inferiors?

O. S.

I

 

Arbre, rostre, orgia, camp de concentració. Mirem tot això sense fer concessions... Rodem pel pendent, cada cop més de pressa, i arrosseguem el món amb nosaltres... Tot havia estat senzill, sota una llum clara i sense paranys. A l’altra banda del mur, de la foguera o de la rasa, a l’altra banda... Quiets. La mirada clavada al cadàver. Pensem que també hi ha rialles i flors, això és veritat... tantes coses són o semblen la pura veritat... Diem braç o estaca. Ja ho hem dit. I què? Dolça, dolça mirada de mel, encisadora mirada de la tarda a mig fer... Només volem el regal d’un moment d’absoluta quietud en la cursa cap a l’esfondrament, quan trenquem tot lligam, tota frontera i ja no som res.

 

 

II

 

Si s’obre una escletxa... i sentim les tentines dels cavalls xocant contra els murs i les seves crineres arrissant-se a les palpentes mentre galopen desbocats... Si sentim això, per què no hauríem de percebre l’espai i el temps inexistents, la música i les glaceres a les muntanyes altíssimes i solitàries, el gel esberlant-se de dalt a baix mentre tot tipus de plantes agiten els seus flagels sota el color de les turqueses. Potser ens fa mal la tristor de tantes parpelles amoroses, de tant amor perdut en un esguard baix i misteriós, de tantes llàgrimes que baixen rinxolant l’aigua tota plena de paranys... Quina vida més estranya esclata ben endins, una implosió de vida feta malbé, mutilada amb precisió, quadriculant l’espai i fixant el temps amb una infinitat de mecanismes. No, no ens podem mirar sota la runa, trepitjats per cavalls cecs ens eixorda tota una remor de vida...

 

III

 

Mireu com l’amistat es va trenant lentament, dins i fora les arenes del circ. Quan surten a lluitar els ferotges, una corda ben dobla els dóna una mort més dolça... Potser sentirem el so triomfal del metall que anuncia a l’emperador, potser la seva amistat no es va trenant lentament... Us podem dir que a dins la nostra masmorra, a les vísceres de la ciutat, hi ha una pedra preciosa, un diamant encegador... I es va trenant lentament, sense cap pressa, la nostra amistat, mentre els dits assenyalen obsessius al cel. Hem deixat l’espasa trencada vora la pols i la sang, i el nostre cor afeblit, maltractat i joiós coneix l’amor. I mor melós sota l’amic que l’espera al llindar.

 

IV

 

Funcionaris egipcis, mesures i escales amunt i avall. Compendis sobre la llei natural, sobre el contracte del faraó. Els vestits daurats de les deesses, els pits i els malucs rodons de les deesses. Infern. Rastres de bellesa, empremtes, residus. Tinta arrossegada, cossos arrencats i escampats per una gran i poderosa força. L’home dissecat, la mòmia del pare Adam... Què diuen les pedres i els papirs, escolta bé, escriba, el que et dicten des d’enlloc. El desig, el desig. Aquí som esclavitzats. No, això ratlla-ho amb força, destrueix aquestes paraules, destrueix.

 

V

 

S’ha de salvar i profanar el silenci, posar-lo a l’altar i oferir-li les despulles d’un sacrifici. Salvar, salvar una paraula de ser empassada i digerida... El riu de nit, la fressa dels arbres foscos colpejant sobre l’aigua. Salvar tot això dels qui no senten la fera dins les pedres, quan esclata el galop dels sentiments salvatges... Fugir a crits, sentir el brogit de l’origen, del primer instant, calar foc al nostre cor arraconat.

 

VI

 

Encadenats i perduts en un engranatge, potser és aquest el nostre càstig. Riuen. Podríem descobrir el món en un osset. Tot bestieses, jocs de canalla... Ràbia, tenebra i mort. Ja ho hem dit. Així un cavall o fins i tot la granota que ens captiva, la carícia d’un infant sobre la pell... sempre sobre la pell. Crida en veure un animal quasi prehistòric aixafar segur, avorrit i tranquil la cadena indestructible. Sempre esclaus, sempre sagnant davant la creu. I el gran arbre que ens enganya a tots, ens forja el sotmetiment i ens estima la culpa. La bellesa verinosa, el dolor orgullós... No, tot és més senzill, més senzill... Encerclem l’abisme en la rialla d’un infant, afegim una baula a l’anell que ens lliga prop de terra... Volem viure i també volem morir, l’engany sepultat sota la brasa frenètica d’un me-canisme que roda. Potser tot és més senzill, hauria de ser tot més senzill... ara parlo jo, escric jo, jo mateix.

 

VII

 

Hem estat covards. Quan hem volgut ferir, defensar-nos, clavar una puntada o un cop de puny, ho hem fet amb una reverència, inclinant-nos hipòcritament sota el botxí. Hem menystingut la nostra fortalesa, lloant amb un nus al coll la vostra autoritat. Ens hem arrossegat amb indigència per la vida, fugint sempre, mig amagant la nostra veritat, ja irretrobable, entre les escorrialles dels vostres actes poderosos.

 

VIII

 

Us esbotzaré el cor i després us riureu de mi. Això va dir, però no el volíem entendre. Érem esclaus, no ens quedava res, i encara menys, sang per rajar o pedres per colgar una creu. Només podíem viure i ho vam fer. Riuen de la vostra misèria perquè ja no teniu res, sou sords, sou muts. Ho vam sentir, ho vam sentir... o potser no? Tant és, perquè ja no teníem ànima i érem ninots llançats al torrent. Però es va equivocar, perquè en aquella vida tampoc no teníem cor per esbotzar, encara que sí que vam riure, vam fer un gran escàndol, i potser li esmicolàrem el seu... No, ell tampoc no en tenia, de segur que tampoc no en tenia, era tan esclau com nosaltres i s’arrossegava feliç lluint les seves cadenes.

 

IX

 

Les mans, les punxes, els claus. Flors, flors que es cargolen. Pluja. Les flames, núvols en flames que descarreguen violents. La corona del món. La humanitat que agonitza sota la llei. L’or del matí, les grans extensions polars. La tempesta de gel, el brogit inhumà. El cos perfecte, l’escala trencada. Una escala harmònica estavellada contra un llençol sense rostre. La sang recollida en calzes, la felicitat, el lliure arbitri paorós. Predestinació i mort. Mentida sense vida, sense temps, sense espai ni extensió, sense principi ni fi. Sincronització de tots els rellotges, de tots els aparells, dels instruments d’engany i mesura. Con-gelació, ebullició, circulació per venes i artèries. Oblit, oblit i prou.

 

X

 

El camí absurd que no va enlloc. Aquí, amb el cap cot, mira amb complaença i amb extrema atenció totes les esquerdes, els eixams de les formigues voladores. Amb deteniment contempla joiós tots els detalls de la figura retallada d’una pedra. Mira cap al cel a l’hora dels cables delicats, a l’hora que els ratpenats es passegen rebregant un tros de paper. Les granotes fan el seu cant coral... No hi ha res que el faci sospitar que aviat caurà al parany. El seu cos travessarà l’espai i abandonarà el territori del pensament, i les seves cames el portaran d’un absurd cap a un altre absurd. Mengem sang i carn, i després arrenquem els braços dels arbres. Besem la immortalitat mentre acaronem la mort. No hi ha cap veritat que pugui fer trontollar la mentida del món. Insignificants, fugaços, ens alcem en un pedestal orgullós. Sentim les ferides, sobretot les que amaguem. Som vulnerables com una explosió.

 

 

 

XI

 

Plou, és fosc i el món, fent tantines, ensopega un cop i un altre. Hem vist clar que les plantes que s’agiten esllanguides, que els estrats de roques i tot l’enginy de l’home savi, era una feridora melangia transformada en bellesa i construcció. Sabem que aquell qui mira amb el somriure espectral, qui assenyala obsessivament el cel, qui contempla les muntanyes estranyament desertes, és l’amor perdut i retrobat. Perquè ha estat retrobat davant els ulls en una imatge amarada de misteri, malaltissa i inhumana. No sabem res. I encara menys per què les tempestes, els remolins de l’aigua saltant sobre els paranys, les trenes i trenetes o la fúria dels cavalls travessen meravellosament el nostre cor.

 

 

XII

 

Hi ha un entrecreuament de branques, flagels, floracions, tiges dentades, punxegudes, de pèl aspre rosegant arrels, troncs, fulles seques arraulint-se als tombants i giravolts, foscors que cauen pietoses mentre els insectes es preparen amatents... Budells, tendons, teixits de tota mena sobre els ossos tenyits per fluids, que corren per infinites canalitzacions capil·lars... Ratlles, taques i esgarrapades, pessigolles i mosques, llum, feixos d’esdeveniments, son, mandra, cridòria... No podem demanar res més, és el nostre diari absurd, de tristor, de felicitat, d’indiferència.

 

 

XIII

 

El so persistent que construeix la forma, el record d’una cançó d’amor... La pedra aconseguida, encer-clada amb precisió, plena de talls, escairada i rodona, mutilada i completa. No hi podem afegir res i ens fa mal... Només la nostra imaginació esgotada, extenuada sobre la taula de dissecció. Només la mentida i l’orgull del futur, aquesta força que es cargola com si hi hagués un arbre, però no hi ha res.

 

XIV

 

L’essència negra, l’instrument perfecte. Només tinc això mentre faig ombra. I si fos veritat que a les planes, després de l’erupció dels volcans i de la inundació de grans regions que abans foren boscos, els homínids aprengueren tot allò que saben del com-portament social. Si fos veritat que hi hagué un passat prehistòric en què els homínids ja no pujaven als arbres, sinó que menjaven arrels i travessaven terrenys pantanosos, caminant amb les extremitats posteriors... I si fos igualment cert que es netejaven els uns als altres, i que aprenien a trencar nous... I que caçaven en grups d’una bestialitat orgullosa i profunda... arrencaven la carn de l’os mentre construïen una cultura... Noble humanitat, joia de la Creació.

 

XV

 

Àngel i dent de lleó, música trista. El vent no existeix, ni el teu vol, ni el cant meravellós dels ocells que s’amaguen sempre, quan passem per enlloc, trepitjant un camí que tampoc no hi és... Si tot és u i el mateix i tot distint i infinitament variat, i res no té cap mena d’explicació, i els misteris deixen de ser misteris, i el Misteri és igualment infinit, si l’univers sencer és una epifania absurda... Si tot això és veritat i mentida, i la sang i la por són el mateix que la rialla feliç d’una trista, tristíssima Trinitat... Si hem de ser savis i deixar-nos hipnotitzar per una serp fabulosa... I també pel temps, aquesta mentida que sabem mesurar, més absurda que qualsevol altra cosa... Un arbre, el bosc, un plaer arrencat al nostre cor sotmès, sotmès...

 

 

XVI

 

Hem de fer soroll i morir-nos. Penetrar el paisatge, sense saber si al seu cor fosc i feliç hi ha alguna cosa. Voler, voler creure que la natura ens dirà el seu secret i no saber si això és malaltia o guariment, ni tan sols saber si el paisatge existeix... Hi ha alguna cosa al centre mateix del silenci que necessitem i destrossem per insuportable, per colgar aquesta indiferència que regalen les coses.

 

 

XVII

 

Mentre les criatures dancen sotmeses als trobadors o calculen el món a la pissarra, i un gos fa un badall rere l’altre, i la petita dibuixa i la gran s’arrossega i rep ordres precises... Babilònia cau estrepitosament i el salt de l’aigua no s’atura... Els llits han estat trinxats amb destrals, el dolor de la humanitat és tan insuportable que l’hem pogut tancar en una caixa forta diminuta. L’estrella ens mira com l’enigma més gran, i a cada punta hi ha un crit quantificable. La intel·ligència ens observa a través del microscopi, però l’esma dels cavalls ens espera a cada cantonada. Els germans cauen tristos sota una pluja de monedes rovellades. Els cadàvers s’alcen vampirejant els vius, a sota de l’altíssima muntanya hi ha esplugues plenes de sang estancada... Riure quan ensopeguem, només podem fer això. L’emperadriu sotmesa, com nosaltres. La corona feta malbé, menjada per l’àcid de les llàgrimes... La comèdia, el consol de la comèdia, mentre els nadons juguen feliços amb els dracs i els cocodrils. Ho sabem, ho hem vist, s’ha aturat un tudó i ens ha mirat, el seu so gutural ens ha semblat bellíssim. La vida és això, un regal i la nostra absoluta incompetència... Lluny del cec i violent estabellar-se de l’aigua, i de la cendra de tantes paraules, lluny dels grans monstres d’hidrògen... les serps flamegen i es cargolen en el buit.

 

XVIII

 

Meravella sense passat ni futur... Feres perplexes mirant-nos fixament amb els ulls rodons i enfosquits... El silenci és impossible. Tot ha de tenir un sentit, ens ho dicten invariablement i no podem esperar res més. Espai, il·lusió, enlluernament magnètic. No som aquí, no som enlloc. Quan esgarrapem la percepció i no hi ha res, tot és buit, i a cops conformem alguna cosa present davant nostre, i no hem fet res... Us dic que val més dormir com la fera, esperar la carn com l’aranya, i volar en cercles sense haver-los de comptar ni calcular... El bosc és un record, va ser el present, va ser tan poca cosa com qualsevol altre. I és el parany on cauen les nostres emocions, on ens costa menys fur-gar per no trobar-hi res, l’únic lloc on podem riure sense malícia...

 

 

XIX

 

Agafa l’escarpra i el martell i s’arrenca la son dels ulls, cauen dues crostes fent un gran terrabastall. Té el cor allí al damunt, i aviat hi tindrà els pulmons, el fetge i les artèries. Silenci, l’or dels qui es desvetllen somiant, l’or dels somiadors. Música i silenci, el pa i l’aigua dels somiadors de calabós, engarjolats junt amb els sobirans i els déus caiguts. Us he de dir això: per no adormir-se i per vergonya, s’arrenca les pedres que cauen foradant la fosca i les muntanyes. Les mun-tanyes, els grans obstacles que et fitaran sense compas-sió de matinada, després de la vergonya i de la son.

 

 

XX

 

El món no canviarà i els reis es continuaran casant i la fam continuarà devastant la humanitat. Res no canviarà, la pols continuarà caient sobre les tombes, mentre els poderosos forgen la dansa de la hipnosi, l’anella mortal pels condemnats. Els àngels i els dimonis s’assemblen massa, la bellesa és la nostra ruïna mentre la brutícia apareix d’un blanc immaculat... El món no canviarà, la seva música enverina els nostres cors, abandonats a tot l’esdevenir miserable. Tot és un desgavell de mentides, de sublimitat absurda, d’humanitat que somia i mor amb esperançada des-esperació. I el redemptor redimeix només en aquest món, que és l’únic que li queda. I els envejosos, que som tots, anirem al cel, tots serem salvats, tota la humanitat, la innocent humanitat, culpable de tantes coses, tots serem condemnats a salvar-nos, con-demnats a la innocència, limitats a ser innocents. Infinita limitació sense temps, només il·lusió i falsedat, embrutiment i bellesa. Aquest desig d’abocar-se sobre l’impossible, sobre la corda fluixa de les estrelles, i fer-ho amb amor, amor i humilitat, és potser la pitjor mentida que ens creiem del nostre cor acovardit.

 

XXI

 

Si camines per un lloc inexistent i veus a terra l’ala arrencada i mig malmesa d’una papallona... significa alguna cosa? Si l’agafes i la prems al puny i es va endinsant en la cova del teu palmell fosc, vol dir alguna cosa tot això? I si mirem l’aigua esquitxada d’impossible, si intentem seguir les seves ones àgils que es rinxolen... què vol dir?

 

XXII

 

Ensopega l’heroi, cau rodolant pel pendent fins a topar amb una pedra grossa que el trenca. Mentrestant, sentim el gemec del foc, que brama furiós per encalmar-se tot seguit... tanquem els ulls dissolts en la contemplació de la pura energia, del sagrat plor de la llenya... Sense voluntat ni intenció, l’heroi s’omple d’aire els pulmons, potser per darrer cop, i abaixa el cap vergonyós. Negreja ja la nit mentre ens adormim profundament feliços.

 

 

XXIII

 

Podem volar sense esforç i baixar planant per l’aire cap al volcà. Si tu vols, aquest és un futur tan fals com tots els altres. Hi ha flors que xuclen poderosament, que són el centre per on cauen les coses a l’abisme. Som sota la seva influència, hem estat absorbits per la immensitat, ens transformem totalment esclavitzats i girem com un imant cap al futur impossible. Desapareixen els sentits o ens agredeixen brutalment, la nostra forma es desdibuixa, no ens reconeixem i tot entra en crisi. El fang esclafat per una gran força, la deformitat provocada per tot tipus de col·lisions, el material calcinat o fluctuós... No som aquí, no hi ha res, tot és una trampa.

 

 

XXIV

 

La cova que porta al centre de la terra. No hem fet els deures, no hem acomplert les obligacions. Les fumeroles, les pedres ígnies rodolant enceses ben avall, les laves negres, el basalt aixafant el món. Caminem cap al cràter, trepitgem foc i neu. La reina se sent commoguda de manera fonamental i activa la bomba. Els afiançats s’enllacen enmig de les flors i les cendres, s’estimben ardents i la lava es confon amb la viscositat mòrbida dels líquids segregats... Els afiançats es fan forats per on sagnen de goig i ara són una gran massa relliscosa i encesa. La humitat s’evapora ràpidament i se senten detonacions contínues, arribem al cim i ens disposem a baixar a l’abisme... La reina llença la corona a la foscor misteriosa, només una resplendor, de tant en tant, ens correspon. Sentim com la femella comença a cridar amb un paroxisme febril que acaba amb un plor prolongat i finalment amb una gran rialla. Els rius d’escòria i de lava la van cremant mentre nosaltres baixem al centre de la terra. El nostre descens sepulta també l’exterior, on l’home lluita inútilment contra ell mateix. Estenem les cordes inacabables...

 

 

XXV

 

La corona que llambreja en el no-res. Estirarem un fil i sortirà tot encadenat i sotmès. Entrarem a la regió que queda a l’ombra, a l’obaga de la certesa, a la gola del monstre... La corona que llambreja, els ulls esbatanats que no veuen res, només una resplendor que va xocant i morint, i estavellant-se desapareix. Hola, hola, bon dia tingueu els qui sabeu tot això i inspeccioneu la carronya que us servim ara mateix, mentre es perd a la foscor aquesta corona que tant hem plorat, de què tant hem renegat i que segurament trobarem a faltar amb nostàlgia infinita.

 

 

 

XXVI

 

Pots dir que les serps s’enllacen en el buit, que les seves trenes amoroses assenyalen la frontera... Pots dir que només som matèria gelatinosa, un feix d’es-deveniments com qualsevol altre... Però digues on s’amagaria el fluir tèrbol del nostre cor si tot ens fos present. Animals en gàbies, horitzons enfosquits per la mentida del temps, per la presó de l’espai, per la turbulència infantil del desig...

 

 

 

XXVII

 

Fagocitats per la màquina, cadells protegits al seu ventre, sentim cants d’ocells i de cigales mentre morim. Sí, som allà, gaudint i plorant en un espai que no comprenem, en un temps que sospitem completament fals. Tanquem la porta a l’abisme inclement i concentrem-nos a devorar les vísceres del monstre, refugi dels sensibles. Humanitat, caiguda i arrasada per la passió del dubte i la deplorable invenció de la immortalitat.

 

XXVIII

 

Hem sentit la sirena cridar perfecta i morta. Tot és brut d’humanitat. Els peus trepitgen els vidres de la riera. Tota la regió és al marge, humiliada, agenollada davant la maquinària humana. No es pot viure així i les serps que s’amaguen ho saben, ho saben les aus i els cirerers salvatges... Ara som un record davant la immortalitat de la pedra i el silenci ha fet valdre el seu dret. Ja no podem ofegar els cants, regna una música sense homes en la ruïna del món, però aviat s’acabarà la treva...

 

 

XXIX

 

L’aigua és sagrada, com la sang i el foc. Fem un moviment, una filigrana a l’aire sense abraçar res, però l’aire també és sagrat. Interior i nocturn. Una via d’aigua sota terra, que hem de beure de genolls. Ja fa temps que ens movem estrepitosament i a batzegades per un territori de renúncies, i que prenem aquest verí que tant ens atreu... Pedres sobre una creu esbotzada, un camí cap a la pregonesa, l’únic que podem imaginar...

 

 

XXX

 

La boca del món, música i mentides. Era fosc i aparagué el Paradís... Tot és ple de coses, d’humanitat i brutícia. Recapitulem: hi ha un cercle del que surten resplendors immenses i tofes negres, i també aigua, o potser llàgrimes. Al mig del cercle hi ha una gran boca oberta, sense res a dins i que no porta a enlloc. Flueix tot i esdevé de manera frenètica dins la més absoluta quietud. Déu ja fa temps que no s’apareix a ningú, i es multiplica la inconsistència de tot. Avancem dansant cap a la creu ardent que es consumirà amb nosaltres... No podem preguntar res als ulls del gossos que ens miren tan intensament, tota interrogació l’adrecem a nosaltres, a través dels boscos, l’aigua que cau, les cavitats rocalloses, el mar... Ho travessem tot a les fosques sense distingir-hi res. Per què hi podem entrar? Per què podem respirar el mateix aire que la divinitat sense que es faci evident i visible? Aquest és el càstig, tan barrejat d’indigència i de no-res.

XXXI

 

Calaveres, ossos barrejats amb pedres, fogueres... Un gran fal cremant abatut com un tronc, un braç amb la mà oberta i un estigma que brolla al centre, que es va enfosquint i endinsant en el rectangle sever d’una llar de foc.

 

 

 

XXXII

 

Voleu fer un cant que no és espiritual ni és cant. El vostre llenguatge transgressor ja no transgredeix i la lluita gastada de sexe i sacrilegi és la rebel·lió de l’esca que s’apaga sense encendre. Feu veure que lluiteu i en preneu partit, i us sembla que la pobresa encara té prou prestigi... Tot és miserable i l’únic que es pot fer és punxar als homes amb el fibló, la pica, l’espasa bífida d’una serp. Ja no hi ha lluita en què l’embrutiment no sigui per a tothom, no ho sabeu? No podeu endevinar la corrupció que rosega totes les ànimes? No podeu esquinçar els decorats, sabotejar el teatre i arrencar les màscares als dolents i els bons? Som homes, només som homes, humanitat des-carregant bastonades a tort i a dret, dansant una música fúnebre, una dansa de la mort entre rialles... I el cant que canteu, si el voleu cantar, ha de ser de flors, de sang, de morts. Amargor i alegria entrellaçades, intentant que la brutícia no infecti llagues massa obertes. I la misteriosa energia, la potència del matí, quan ens puja per les artèries incendiant els nostres dits, encarnem-la en un buit ple d’alguna cosa que ens consoli, ens guareixi, i que pugui acollir les nostres llàgrimes en un somriure renaixent.

 

XXXIII

 

No ens recordem de com comença el vostre cant, però sí de com s’acaba, tan fosc... Potser érem a la gran cambra plena de records, absolutament buida i si-lenciosa, allí on inventàveu la bomba acústica sense aturador, mentre la vostra corona d’estalagmites creixia fins a semblar una muntanya... Passejàveu pel gel i pel foc, us abraçàveu als roures, i els mugrons i les venes s’unien als afiançats espectrals... Sentíeu els ocells misteriosos mentre us endinsàveu segregant tota mena de fluids, i ja no regnàveu en aquest món ni les vostres passes trepitjaven sobre la terra... Us enceníeu i la llengua us dansava com una serp, arrissada per una música inaudible. Éreu la nostra reina, i ens senyorejàveu el cor, l’arrencàveu de la cova i el dúieu al coll com una joia orlada de perles. Era aleshores quan esclatava la bomba acústica i us queia un vel negre sobre el vestit de blanc nacarat...

 

 

XXXIV

 

Ho vam sentir. I també la mosca rondant per les orelles. Les grans arbredes alçant-se cap al cel ennuvolat. El verd pregon i salvatge. La fressa del riu que ens esquitxava i ens reconciliava amb tot i amb tothom. No m’ho puc creure. Ja ho sabeu. Semblava que els treballs ja no importaven, érem vius. Maleïts. Això no ens ho podeu fer. Ho vam sentir, ho vam cantar joiosos. I érem molts... bé, no gaires, però n’hi havia prou. Sí, agafats per la mà, lloant el gran silenci, els boscos i la felicitat a l’obaga d’una gran muntanya. Maleïts.

 

XXXV

 

Els tancs feien girar els seus canons i apuntaven cap a mi. Em sentia capaç de fer qualsevol cosa, de mossegar, de llepar, de foradar. Corrent com un boig, sense caçapapallones ni res de semblant. No, no, no. Res de semblant, ja n’hi ha prou. Nosaltres prenem la iniciativa. Rodolem avall, com sempre, cent anys més. El Tercer Reich, la Guerra Civil, Hiroshima... Se senten els himnes al bosc, s’apaguen les rondalles i les llars de foc, i tot comença a accelerar-se. Imaginem la gran orgia de penetracions, humiliacions, sotmeti-ments... però tot és limitat i tot cansa. L’àngel talla amb la destral, l’espurna s’encén i s’apaga, s’apaga i s’encén en la mateixa fracció de segon. Ja hi som! hem de mesurar implacablement. Les formes fosques cauen al parany de la destrucció. La realitat ja és prou mis-teriosa, no t’aturis! no veus que la realitat ja és prou misteriosa...? Obrim els ulls i no ens adonem de res. Quantes vegades ho haurem de dir, els qui moriran et saluden, els qui moriran et saluden.

 

ÍNDEX

 

Pròleg J. Corredor- Matheos

 

Adéu

 

I Arbre, rostre, orgia, camp de concentració

 

II Si s’obre una escletxa... 

 

III Mireu com l’amistat es va trenant lentament

 

IV Funcionaris egipcis

 

V S’ha de salvar i profanar el silenci

 

VI Encadenats i perduts

 

VII Hem estat covards

 

VIII Us esbotzaré el cor

 

IX Les mans, les punxes

 

X El camí absurd

 

XI Plou, és fosc i el món, fent tantines
 

XII Hi ha un entrecreuament de branques
 

XIII El so persistent

 

XIV L’essència negra

 

XV Àngel i dent de lleó

 

XVI Hem de fer soroll

 

XVII Mentre les criatures dancen

 

XVIII Meravella sense passat ni futur

 

XIX Agafa l’escarpra i el martell

 

XX El món no canviarà

 

XXI Si camines per un lloc inexistent

 

XXII Ensopega l’heroi

 

XXIII Podem volar sense esforç

 

XXIV La cova que porta al centre de la terra

 

XXV La corona que llambreja

 

XXVI Pots dir que les serps s’enllacen

 

XXVII Fagocitats per la màquina

 

XXVIII Hem sentit la sirena cridar

 

XXIX L’aigua és sagrada

 

XXX La boca del món

 

XXXI Calaveres, ossos barrejats amb pedres

 

XXXII Voleu fer un cant

 

XXXIII No ens recordem de com comença

 

XXXIV Ho vam sentir

 

XXXV Els tancs feien girar els seus canons