Històries d'un desgavell (2011) - Textos d'Oriol Sàbat

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HISTÒRIES D’UN DESGAVELL

 

Oriol Sàbat

 

 

 

 

 

 

Feu el favor

 

Si poguéssim contar una història de gegants... un sol ull mirant el silenci. Ara ja no en som capaços. L’hora blava és a punt de caure definitivament. Hem encès els llums, ara que cal encendre’ls, però en la foscor dels segles ja s’hi veien... Els pobles esgotats, les generacions cegues, corcades pel destí, per l’erupció del volcà, pels terratrèmols. Heu esborrat el nostre nom. És just que preferim el cant sord dels ocells. Però una història hauria fet reviure el nostre orgull, hauria posat una pe-dra sobre l’altra o redreçat una columna. Feu el favor de contar, encara que sigui una faula de formigues.

 

 

 

Matí de Nadal

 

Som al dia de Nadal de l’any... bé és igual si som al primer o al segon mil·lenni en aquesta illa deserta... Quantes coses lloables, grandioses, que faria si pogués estar sol, però quina solitud tan terrible, tan paralitzant, quina esterilitat despietada... Per sort, la meva petita família també es va salvar del naufragi, i l’illa ens dóna l’aliment que necessitem. Fa anys que no s’acosta ningú, ni civilitzat ni salvatge, l’horitzó és tan desert d’humanitat com tota la resta del paisatge... Si puguéssim viure entre els homes, quines converses tindríem! Quines fabuloses festes podríem celebrar entre amics! És clar que recordo que la nostra vida anterior, ja quasi anterior al món, no era cap meravella... fins i tot semblava més deserta que ara... Però quins sopars, quins dinars, uns tiberis dignes de déus embogits...! És evident que em deixo endur per l’exageració. Ara encara és la nit de Nadal, i com sempre, fa un aire càlid, sense lluna, amb un cel ple d’estels impossibles de veure des de qualsevol altre lloc. Què us podria dir de la bellesa de la nostra vida aquí, a l’illa... Hem après a escoltar, a procurar-nos el que és just, fins i tot a respectar-ho tot... Patim de melangia, sobretot jo, que recordo vivament el brogit de la gent que es vessava pertot arreu a la ciutat... Però per què parlo, per què escric, si no hi ha esperança, aquí la felicitat és una cosa real i quotidiana, i un rescat o fins i tot un contacte amb els homes ens seria del tot odiós... Potser arribarà el dia de retre comptes, de fer pactes. Bé, ara us haig de deixar, no puc escriure més, sembla que tothom es desperta d’un son increïblement fosc...

 

 

 

Tres-cents o quatre-cents quilograms

 

Agafarem l’encofrat metàl·lic de tres-cents o quatre-cents quilograms i tots junts l’aguantarem una estona sobre les nostres espatlles.” Era l’ordre que desitjàvem de genolls, la idea resplendent que ens sotmetrà. Ara ens posarem a prova i la sang bategarà tota junta, amuntegada sobre els cors. Tots plegats ja hem alçat el nostre monument i suportem, complaguts, el pes d’aquest enreixat de punxes... Ens mirem dins la gran casa, amb els ulls plens de llàgrimes. Algú sembla que riu, però deu ser l’esforç... De sobte el nostre líder rep un cop de puny, cau a terra rodolant... Un home clama per l’alliberament. Ens quedem bloquejats, ningú diu res, ningú fa res... Només ell ha deixat de suportar el pes de l’encofrat i ara proclama, amb veu forta i intransigent que continuem amb l’esforç... Però per què ho hem de fer? Que potser som culpables? O potser no tenim dret a una altra mena de felicitat? L’aprovació i el convenciment es van esborrant del nostre rostre, som ara vius només en el dolor, però és un dolor tan dolç... Alguns companys van defallint, però els membres més forts continuem aguantant encara més pes, encara més satisfets de la nostra proesa... Una noia abandona i comença a clavar puntades al nostre nou líder, no aconsegueix derribar-lo, els defallits l’envolten i l’agredeixen a mossegades. Cau a terra entre sanglots i és reclosa en una habitació. A la nit el líder hi entra de quatre grapes, mentre nosaltres intentem dormir estirats sobre la mateixa ferralla que hem alçat. Ell porta una caputxa negra amb els ulls retallats, li dóna a ella una mena de navalla ampla i li mana autoimmolar-se perquè ha traït el grup. “He traït el grup”, es repeteix sense cap mena de consciència, amb els ulls esbatanats com una nina… L’endemà al matí troba la casa buida. Li sembla que està completament sola i es diu “Abans vull abraçar una cosa.” Puja les escales cap al terrat, obre la porta i el sol l’acarona amb violència. Al terrat del costat veu una altra dona vestida d’infermera de color blau, que també puja unes escales que van encara més amunt. S’hi adreça per dir-li alguna cosa com ara: “La coneix vosté, la coneix?” Però en va, perquè la infermera no li contesta. Es despulla curosament sota el sol, i magrejant-se els pits es clava fort la navalla al mig del cor.

 

 

 

L’explosió

 

Sentim una explosió terrible, seguida de les nostres exclamacions i dels crits que ens arriben des del carrer. Intentem tranquil·litzar sobretot els més petits... Ve la policia provant d’esbrinar l’origen del terrabastall. Es fan tot tipus d’indagacions, es treballa sobre la hipòtesi d’armes de foc, explosius de terroristes, una acumulació de gas... Es treuen plànols de casa nostra i de les cases dels voltants, de tot el poble. Sortim tots al carrer i intentem repassar-ho tot per trobar algun indici i desentrellar el misteri amb sofisticats aparells.Tot té un aspecte destartalat, provisional, gens sospitós. Quan el nostre desànim i perplexitat ja eren evidents apareix el doctor Nin. Va ple de bon humor a donar mejar a un porc que engreixa dins dels baixos de l’edifici de davant nostre. Obre la porta i es troba el porc mort amb el pit destrossat i un tros de carn enorme que ha saltat i s’ha estampat contra la mateixa porta. Dessota surt molta sang ben negra i espessa, que baixant uns esglaons va a parar a un pati i al carrer. Ningú se n’havia adonat de la sang, que fa una colla de metres abans d’escolar-se per un desguàs, i que ara ens mirem en silenci i curiositat. Després d’examinar-ho arribem a la conclusió que el soroll ha estat això, al porc li ha esclatat el cor per causes que de moment es desconeixen.

 

 

 

Jo, Miró de Besalú...

 

Jo, Miró de Besalú, comte, bisbe de Girona, fill de Miró de Cerdanya i Besalú, nét de l’admirat i venerable príncep Guifré... Admirat i venerable Guifré... el seu pare, el meu besavi Sunifred, venia de Carcassona, tota la família ve d’allí... Hàbilment vam saber sobreviure com a potentats entre els poderosos francs i els sarraïns. A nosaltres, els pròcers gots, ens ha convingut sempre l’aliança amb els poderosos, la nostra fidelitat a canvi dels honors de l’Imperi i el manteniment de la frontera... Però ara que el rei franc ja no pot establir el seu domini ni distribuir honors entre els gots, ara que l’emperador germànic és tan llunyà... Déu meu, aquesta terra on posem les grapes com si fos nostra, assotada per fams, habitada per mísers esclaus que suporten els nostres impostos a canvi de salvar-los l’ànima, però no la vida... aquesta terra dels gots amenaçada constantment pels sarraïns, i conquerida amb la sang dels nobles, dels guerrers i dels mediocres, arrabassada als infidels... Jo, Miró de Besalú, que sóc un príncep de l’Església i conec Benet, el nostre papa, estic escrivint sense cap sentit... Si bé és cert que si s’enfonsa el món, si cau el seu diví ordre, que com sabem és garantit per nosaltres, els potentats, que al llarg de les generacions ens hem ocupat de la seva administració i de la perpetuació de la Santa Mare Església... Però quan la fam i la pobresa castiguen la gent d’aquesta manera tan monstruosa, que les mares maten els seus fills abans de néixer per estalviar-los l’agonia, no s’ha enfonsat ja el món? Com hem de tractar aquests crims? Podem dir senzillament que són producte de la més vil maldat i que els miserables cremaran a l’infern? Això és el que hem de dir, però Déu meu, Déu meu! Nosaltres els prínceps, senyors d’aquestes terres tanquem els ulls a tota la tristesa dels homes, tot i que Nostre Senyor és el rei dels esclaus, dels desemparats, dels empestats... Jo, Miró de Besalú, comte, bisbe de Girona, sóc aquí, a Ripoll, per consagrar per tercera vegada l’església de Santa Maria. Sóc aquí davant el vas del meu avi, el fundador i comte Guifré, de santa memòria. Gràcies a les seves donacions, dins el monestir els monjos preguen Déu i acaronen el llibre que copien amb devoció, sense el qual res no existiria. Fora els murs de Ripoll el món amenaça ruïna, com sempre ho féu, i extermina els mísers esclaus, el poble de Nostre Senyor.

 

 

 

Transsubstanciació

 

Els padrins i jo som esmorzant a la cuina. Prenc una galeta de dins el pot que té una revora una mica trencada i per això no acaba de ser rodona. És molt torrada i sembla una gran moneda antiga. Truquen a la porta i la padrina va a obrir. Torna amb els ulls esbatanats i esfereïts i ens diu que a la porta hi ha Jesucrist acompanyat d’una dona negra. Tornen a trucar, s’alça el padrí que pensa que la seva dona ha embogit. Efectivament, torna totalment alterat i em diu que vagi a l’entrada a comprovar-ho. Mentre diu això tornen a trucar per tercera vegada, vaig a obrir i només veig davant meu la dona negra, grossa, amb un vestit de quadres que li arriba fins als turmells i descalça. A l’esquerra no hi veig res. Desesperat miro la dona i al buit que hi ha a la seva dreta dos o tres cops. La negra sembla com encantada i mira cap al cantó oposat on se suposa que hi ha Jesucrist. Tanco la porta i els enuncio que jo només veig el que veig, però ells m’asseguren que hi són tots dos, cosa que augmenta el meu estorament. Després, a l’hora de dinar, els padrins són davant meu, alço el porró i els veig amb els ulls esverats i emporuguits, em diuen que tinc Jesucrist just al meu darrere. Jo no m’atreveixo a girar-me per por de veure’l o de no veure’l. Jesucrist em posa la mà damunt l’espatlla. Sento que pesa molt i comença a prémer fort i fort i em fa mal. Gairebé no puc suportar el dolor, però estic paralitzat i no puc girar-me ni un mil·límetre.

 

 

Inanna a l’Infern

 

Si us expliquem una història, serà una història antiga, molt antiga... Serà una història gravada a cops de bastó sobre el fang, contada en una llengua morta i enterrada. Començarà quan comença el temps, que és quan tot va començar. Començarà al costat d’un riu, perquè tot va començar al costat d’un riu.

 

Heu de saber qui és Inanna, l’amorosa deessa. Ella és l’estel del vespre i la força del matí. Ella té la voluntat i el poder sobre les collites i el bestiar, d’ella depèn la multiplicació i l’abundància. Inanna és dolça i freda com la mort. Inanna és juganera i li agrada enredar tothom. Inanna diu una mentida rere l’altra. Inanna és adorable, els seus llavis regalimen mel, els seus pits adorables regalimen llet, al seu ventre hi ha l’abundància del cel i la terra. Inanna ha d’escollir un príncep entre tots els prínceps, un príncep que pugui llaurar la seva divina vulva i vessar-la de llavor. El nostre país necessita aquesta arada profunda que li asseguri la prosperitat.

 

La sacerdotessa és al temple d’Eanna, Inanna és al temple d’Eanna. Inanna s’ha abillat i s’ha cobert amb la vesta. Ella porta el ceptre de mesurar i la corda, i el collaret de granadura de lapislàtzuli. Ella porta el braçalet d’or. No veiem el seu rostre. Les seves arracades són dos cèrcols d’or per on somiem passar-hi la nostra verga lluent i erecta abans de la còpula sagrada. Inanna, la Celeste, senyora també de tota la terra, Pastora d’An... somriu, no veiem els seus ulls però somriu. I escull el príncep pastor. I jo, jo, jo, que porto la rella, que estenc el meu domini sobre els camps i faig créixer els brots, a mi m’ha ensenyat els seus ulls, que són els ulls de la mort. Jo desitjava, desitjo tant la seva lascívia, les seves carícies ardents sobre tot el que és fort, erecte i just. Ella s’havia posat el collaret, i sense veure el seu rostre sabia que em feia un somriure. Ella jugava amb mi només per ferir-me, per sacrificar-me com un bou. Inanna es girava cap a mi i s’estava quieta davant meu, i feia dançar els dits. Ella ha triat el pastor, però els ramats hauran de cercar l’herba dels meus camps, quan no en trobin d’altra. Jo l’hauria cobert de gra i de llavors, hauríem multiplicat les pastures, hauria regnat la felicitat a tot el país. Inanna és dolenta, Inanna és mentidera, els seus ulls regalimen mort, jo he vist els seus ulls i us ho dic, regalimen traïció, regalimen mort. La Pastora d’An ha triat el príncep pastor. Junts regnaran sobre tots nosaltres.

 

La desitjava, la desitjo, he somiat mil vegades de poder fecundar tota la terra, de poder fecundar Inanna, i acariciar els seus malucs, i pasar-li l’arada i fer el solc més profund. Els nuvis es disposen a jeure i a consumar el seu matrimoni, volen que ens retirem. Faig veure que surto de les estances sagrades. Sento que la deessa canta una lasciva cançó d’amor. Estic amagat a les estances sagrades. La desitjava, la desitjo, recordo el seu somriure i la seva llambregada mortal. Passaré igualment la rella, el meu sexe s’excita amb la cançó d’Inanna, que em fa brollar llet i llavor. Sense que em sentin, sense que em vegin, consumo el sacrilegi, i aboco el meu beuratge sobre els vestits de la deessa. La meva mà s’afanya a vessar-se sobre el lli sagrat.

 

Veig al matí la divina Inanna i el príncep, es presenten davant els pròcers i prínceps de la terra. Jo també ric, la meva llavor és a prop de les natges d’Inanna, la meva llavor és a prop de la vulva d’Inanna. Sé que té un peu a l’Infern, he vist els seus ulls que regalimen mort. El seu espòs regalima mort, l’abundància mateixa regalima mort. Moriré amb el meu secret i per sempre em condemnaré a mi mateix, perquè el meu sacrilegi regalima mort.

 

 

L’hipnotitzador

 

No deixo que aquella meuca se m’acosti ni un mil·límetre i m’és ben igual el que fa amb la meva creu de ferro. Jo estic completament embrutit, però per coses més greus, i no li faig cas. Només la volia per veure-la de lluny, però me n’a-dono que ha estat un error procurar-me aquesta distracció. Desplego un mapa del front oriental, sense cap precaució perquè segur que ella no el pot entendre. És ple de les meves pròpies anotacions. El Sisè Exèrcit disposa de vint-i-dues divisions, uns tres-cents trenta mil homes que es comencen a gelar, dins d’un cèrcol de vuitanta per cinquanta quilòmetres, davant la ciutat en ruïnes. L’exèrcit enemic els ha d’anihilar implacablement. Ara ella atura en sec la seva lascívia i em diu clar i fort: “Ets tu l’amo d’un gos tan beneit?” Em quedo de pedra i sento que tot el que sóc es reconcentra en un punt petit i ardent que mena cap a aquella dona. L’he reconeguda, m’ha enganyat. És la mateixa que s’ha adreçat al consell unes hores abans. Estic atrapat i ferit. El gos ni tan sols és meu, i això és el que em fa més ràbia. Ara ja tots ho deuen saber i sóc ben conscient del poc que val una vida a aquestes altures de la guerra. Sí, el gos és un beneit, va delatar els seus companys de joc. No ho haguessin pogut ser si ell mateix no hagués viscut un temps a l’altra banda, amb l’enemic. Com s’ho va fer? No ho sé, però m’ho imagino, és un hipnotitzador, et clava els ulls rodons fins al fons de l’ànima i caus pel pendent de la seva voluntat. No me’n vaig adonar que el gos havia sabut, abans que ningú, que pensava tornar molt aviat. Ell ho havia advertit d’alguna manera que desconeixem... La meuca ha tret una corda molt gruixuda, com una soga, suposo que vol que em pengi jo mateix i estalviar-los així la feina. Repasso els fets. Ja no em podré entendre amb el cònsol, i tota la ciutat caurà en mans de l’altre bàndol d’aquí a ben poc. Ells saben que sóc un traïdor, ho saben. Però no tinc per res la meva pròpia vida, així que encara puc intentar alguna cosa... Reclamo la creu de ferro, tombo d’un cop sec la dona sobre el llit, se m’ocorre que no deu estar sola, la torno a mirar... No està espantada, em mira seriosa però sense por. Per què no té por? Estic pensant a clavar-li la creu de ferro tantes vegades com calgui sobre el pit i em diu: “Jo sóc la mestressa del gos.” Em quedo més que glaçat i em comencen a caure llàgrimes ben fredes galtes avall. En aquest moment precís he sabut que la nostra sort ha de ser la mateixa i és segellada per sempre. Ara haurem de consumar la nostra unió i mirar que no ens mati l’enemic. Però potser ha tret la corda perquè ens pengem tots dos... això és segur. No deu tenir cap esperança que sortim vius de l’habitació, a fora deuen rondar els soldats. Què fem? Déu meu... S’obre suaument la porta, no veiem ningú... No, apareix el gos, aquest tros de suro! La dona el lliga amb la corda, encara estic trasbalsat mentre l’estem passejant.

 

 

 

La cicatriu a la sina

 

El tren tenia unes portes estranyíssimes, eren d’un blanc metàl·lic i de dimensions gairebé gegantines, i s’obrien cap a dins, alhora que es mig enfonsaven, gronxant-se també cap a dins la part de dalt de la doble llinda. Oberta quedava més baixa del que fóra normal, i semblava que haguessis de saltar, més que no pas entrar, a dins del vagó per un gran forat. Un cop dins del tren hi havia una pedra enorme que bloquejava el passadís de l’esquerra. Quedava més o menys a l’alçada de la cintura, calia saltar-la si volies avançar. A la dreta el camí era lliure, te n’adonaves aleshores que el vagó era quasi desert. Dos o tres rengleres de seients més endavant hi havia un home, assegut d’esquena a nosaltres, i també d’esquena a la marxa del comboi, que en aquells moments va arrencar fent un sotrac o dos, amb soroll considerable, i ens féu perdre l’equilibri momentàniament. Agafant-nos com vam poder als seients per no caure ens instal·làrem a una distància prou prudent del solitari passatger, per no destorbar-lo gens ni mica. El miràvem en diagonal, dues rengleres de seients més enllà, fixament, obsessivament, sense poder observar cap moviment per part d’ell que no fos estrictament el que imposava la marxa del tren sobre les vies, i que ens obligava a tots a remenar-nos lleugerament. En mirar per la finestra el paisatge era grandiós i sublim, davant nostre unes grans formacions rocalloses s’enfilaven fins a esgotar les nostres possibilitats visuals. Ens sorprenguérem perquè no ens esperàvem res d’això, havíem agafat el tren en una barriada completament industrial. Però el nostre acompanyant no mirava per la finestra, continuava immòbil. Ens semblà aleshores que treia una bafarada de fum, estàvem convençuts que fumava. Així que ens vam mirar l’un a l’altre i ens apropàrem per indicar-li que allà no es podia fumar. En acarar-lo, d’entrada ens va semblar que no tenia rostre, que el tenia com esborrat, després ens va mirar amb ulls del tot inexpressius, però els seus trets continuaven sense acabar-se de dibuixar... va fer cara de no entendre el que li dèiem, però sense emetre cap so i menys pronunciar cap paraula. De fet no estava fumant, cosa que tampoc no acabàvem de comprendre ben bé, però el cert és que duia una pipa completament apagada que premia amb la mà esquerra sobre la falda. Ens vam tornar a seure al mateix lloc on érem, però en vista que l’home continuava immòbil i a més semblava que fumés, ens vam aixecar i vam marxar d’allí. La nostra idea era saltar per damunt la pedra que bloquejava l’altra banda, però malgrat els esforços no podíem franquejar-la. Tot i que només ens arribava a l’alçada del genoll o de la cintura, xocàvem amb els peus i ens sentíem insegurs, perdíem l’equilibri i a la fi, després de tres o quatre intents i d’ajudar-nos mútuament sense èxit, vam desistir de continuar provant-ho. Més endavant se’ns va ocórrer passar per sobre els seients, per així evitar la pedra. No va haver-hi cap inconvenient, però sí la sensació d’estar fent una cosa incorrecta i fins i tot risible. A l’altra banda no hi havia ningú. En seure i mirar per la finestra tot es va enfosquir de cop, ja que entràvem en un túnel. Era molt curt, però la llum del dia va durar uns segons i entràrem en un altre túnel, aquest cop molt llarg. Aleshores es van encendre unes petites bombetes que feien una llum dèbil i groga. N’hi havia una sobre cada renglera de seients, a dreta i esquerra del passadís, penjant del sostre. Quan feia una estona que anàvem mig a les palpentes tot va prendre un caire diferent, tot el vagó semblava més gran i s’eixamplava pertot arreu, i al mateix temps nosaltres ens empetitírem d’una manera ridícula. Era evident que només ho podíem atribuir a l’efecte d’aquells llumets grocs, que cremaven amb intensitat inconstant sobre els cossos que il·luminaven. Ens vam estrènyer les mans l’un a l’altra. I per sorpresa, ja que semblava que no s’acabaria mai, sortírem del túnel. El primer que veièrem fou les nostres cares, després el paisatge, que havia canviat i ara era gairebé un desert, amb muntanyes d’una vegetació escassa i assedegada, i pedregals pertot arreu. No hi havia cap rastre d’activitat humana, i l’única humanització del paisatge només consistia en alguna casa o alguna barraca, amb la teulada esfondrada i les parets caigudes. Sentíem a la pròpia pell les hores d’avorriment, perquè aquell paisatge era inacabable, sense variacions, sense ni un arbre, o potser un, llunyà i solitari, i molt espantat de saber el que li esperava. Teníem set, molta set, i se’ns havia acabat l’aigua de les ampolles i de la cantimplora feia estona. Fou llavors quan tinguérem una mena de miratge sonor. Tots dos sentírem un so electrònic, com un timbre que es repetia de manera insistent. Després foren molts timbres alhora que també semblaven produïts per dispositius electrònics. El cas és que sonaven al voltant nostre, a dins el tren, tan a prop, que haguéssim pogut tocar amb els dits els objectes que els emetien si haguessin existit. Després d’això ens vam fer el propòsit de no renunciar de cap de les maneres a la idea que aquell era un viatge amb tren, un vulgar i planer viatge com tots els altres. No érem gens donats a les manifestacions parasensorials i per tant, aquest fenomen i potser el de la pedra, tenien una explicació perfectament raonable, l’únic que passava és que encara no la sabíem. El cas és que el més prudent era canviar de vagó a la pròxima estació, intentar no pensar-hi més i perdre de vista aquell home que semblava un ninot. Va tardar molt a arribar l’estació, però va arribar, ja quan a través de la finestra començava a albirar-se una mica més de verd, i tota l’estructura geològica que vèiem es transformava alhora que la vegetació. Per més que ho vam intentar no vam poder saber com es deia l’estació ni el lloc on baixàvem, ja que el cartell estava menjat pel rovell i només s’hi llegia una A inicial i majúscula. Ens afanyàrem per l’andana, on només hi havia un gos ajagut. I entràrem al vagó del davant. No cal dir que tot era del mateix estil, amb una obertura de portes igual de peculiar. Després de seure i de donar un cop d’ull per dins i per fora, ens posàrem a discutir sobre quin model de ferrocarril era aquell en què anàvem, i si s’assemblava o no als altres. La conversa ens entretenia i l’allargàvem expressament. Al seient del davant, de cara a nosaltres hi havia una dona negra, molt grassa, que llegia un llibre molt gruixut. Semblava molt concentrada, tan concentrada que sense gaire esforç te la podies imaginar en trànsit, amb els sentits suspesos, gairebé com morta. Hagués estat molt més fàcil pensar que dormia, probablement dormia, però alguna cosa indeterminada feia pensar que estava senzillament en un altre món. A través dels vidres ens arribà un brogit d’aigua, pel que es veia ara plovia a cor què vols. Quasi al mateix temps un gran xivarri esclatà a dins, una mica més endavant. Un grup de nois es barallava de valent, primer a crits després amb empentes i puntades. Tota la resta dels viatgers, que érem deu o dotze, miràvem passivament i muts un espectacle denigrant. No podíem entendre res del que deien, llevat d’algunes paraulotes pronunciades de manera que els faltava la meitat de les lletres. No enteníem tampoc el motiu de la disputa, no enteniem res, només vèiem quatre o cinc nois que caòticament intentaven imposar-se de la manera més brutal. Per sort van baixar tots a la propera estació, on continuaven clavant-se cops de puny entre corredisses i finalment, l’últim que vam arribar a distingir, quan ja ens allunyàvem, és que dos d’ells s’escanyaven rodant per terra. Després d’una estona llarga d’estar tots astorats o ensopits, nosaltres dos vam començar a fer un badall rere l’altre. Em vaig fixar que hi havia una dona asseguda en diagonal cap a mi. Portava un vestit escotat i se li veia la sina molt marcada entre dos pits rodons i molt bonics. Aquella ratlla em va hipnotitzar fins al punt que vaig començar a passar vergonya, ja que els meus ulls estaven clavats allí, quasi inamovibles. De tant en tant, quan me’n recordava, també mirava furtivament al meu voltant, per si algú se n’adonava. Vaig treure les meves ulleres fosques, petites i arrodonides. Eren unes ulleres que se m’ajustaven perfectament a les cavitats òssies del crani, on hi ha l’ull i la carn que l’aguanta i articula. Eren realment molt fosques i a través d’elles continuava obsessionat per aquella ratlla lluent i magnífica, que repartia la caixa toràcica a banda i banda. Fou aleshores que vaig adonar-me que una cicatriu travessava la canalera de dalt a baix, segurament fruit d’una operació, la qual cosa encara provocà més la meva obsessió. Com podia ser que no l’hagués vist abans? Per sort la noia, el rostre de la qual no vaig arribar a veure, va canviar de posició, es va girar cap a la finestra i aquella ratlla va deixar d’estar a l’abast dels meus ulls. Al cap de poc no només teníem gana, sinó que tots dos teníem necessitat d’anar al lavabo. Però ens havíem d’aguantar. Al vagó no n’hi havia, i segurament no n’hi havia cap en tot el tren. A part d’això no passava absolutament res, tot era envaït per aquell sotrac característic, aquell cop intermitent i regular, provocat per les juntures dels rails en passar les rodes. Avançàvem sense gaire pressa per un paisatge d’arbredes i turons, i les fàbriques anaven sovintejant cada cop més. Tant ens feia tot el que vèiem, només teníem un pensament, anar al lavabo, perquè ens estàvem aguantant d’allò més. Al cap d’una mica la dona grassa que era al davant va abocar-se de cantó, amb els ulls en blanc i caient-li la baba sobre les cuixes. Tant era, a nosaltres ens semblava que ens ho faríem tot al damunt, sense importar-nos res del que li passés o deixés de passar-li, res era consistent excepte la nostra extrema necessitat d’anar a un lavabo públic. Després de patir força va començar el so agut que ens indicava que el comboi estava frenant. Efectivament, arribàvem a l’estació immensa i deserta de San Millán, on només hi havia una paret alta de totxo vermell, i una fàbrica del mateix color que sortia pel darrere. Baixàrem gairebé com des d’una cova, havent d’efectuar un descens de més d’un metre i mig des de la descomunal porta fins a l’andana. Un cop a terra ens adonàrem que ens havia deixat molt lluny de l’edifici de l’estació, que quedava molt més endavant, i vam començar a caminar en aquella direcció i paral·lels al comboi, que encara era aturat al nostre costat. Era llarguíssim, potser de vint o més vagons, i en avançar-ne quatre o cinc, vam poder veure que allí anaven molt plens, exageradament plens, i la gent s’aixafava contra els vidres. De fet no es podien moure, perquè semblava com si els haguessin amuntegat barroerament, apilats de qualsevol manera els uns sobre els altres. No podíem entendre el perquè, però tampoc hi paràvem gaire esment, ja que caminàvem de pressa per trobar els maleïts lavabos. Quan érem a pocs metres d’entrar a l’estació, un edifici que semblava del tot ridícul, va arrencar el tren, que com una mena d’artilugi sagrat reprenia la marxa. El vèiem majestuós i lent, cada cop més petit, tot i que la perspectiva no significava gran cosa per a aquell munt de ferralla. Aleshores va ser quan va passar, se’l va menjar un túnel i no el vam veure mai més. Mentrestant, nosaltres continuàvem la nostra cursa per trobar les latrines.

 

 

Esclaus

 

Som quatre, som una cèl·lula terrorista i necessitem diners. Hem clissat una casa enorme i sumptuosa de gent molt rica, relativament aïllada i fàcil d'assaltar i robar. Quedem a primera hora del matí. Arribem per un carrer que fa molta baixada i la immensa façana se'ns presenta davant dels ulls. A dalt de tot hi ha una galeria de grans finestrals que imaginem que serà on l'amo passa les hores distret amb algun llibre. Entrem per una porteta mal tapiada amb toves primetes, propera a un dels angles de la casa. La rebentem amb una maça i ja som dintre. Passem per un corredor fosc que dóna a una porta de vidre esmerilat. L'obrim sense forçar-la, la franquegem i ens apareix una visió horrorosa: hi ha una immensa estança on un munt de canalla, tres-cents? tres-cents cinquanta? fan anar uns telers gegantins. Alguns són llançadores humanes, tenen cosits els fils a la cara, els cables els passen a través de la galta i els surten per la boca. Hi ha criatures de moltes edats diferents. Ens quedem quasi paralitzats, sense saber què fer... Els proposem alliberar-los, ells no ho entenen. Alguns diuen que si ens quedem seran bons amb nosaltres per Nadal i ens cediran part del seu menjar extraordinari. Tenim armes, els podem treure d'allí. S'apropa un camió, el veiem baixar el carrer per una finestreta, l'amo torna. Tothom a la feina sense perdre ni un segon. Què fem?

 

L'amo sap que alguna cosa va malament, però no es pot imaginar que som a dins. El matem, hi ha algú més? No. Com pot ser? El terrabastall del tret que l'abat paralitza la producció. Al cap d'uns instants la gent continua treballant, esclavitzada. Disparem a l'aire, s'aturen, comencem a arrencar fils, a travar engranatges, a rebentar-ho tot. Esclata un plor general, la gent es desorienta, crida, xiscla, cau de genolls a llàgrima viva. No sabem què fer. Canalla, si us plau, heu estat alliberats d'una explotació inhumana... Però no acaben d'entendre-ho, han estat robats i criats en l'esclavatge. Nosaltres també estem desesperats. Abandonem la casa pel mateix lloc on hem entrat. Tothom resta allà dins, només una noia d'uns setze o disset anys ens segueix i ens diu: No em mateu, he vingut amb vosaltres perquè volia tornar a veure el sol, no em mateu, recordo una mica els meus pares, quan em van segrestar no era prou petita, i encara recordo la meva llar. Preguntem com és que no vénen els altres. La seva llar és allí dins, ho enteneu? La seva llar és l'infern i no poden anar enlloc més...

 

 

 

L'escletxa d'un somni

 

No m'havia adormit, senzillament vaig caure en un somni... Em vaig trobar envoltat de blancor, d'una blancor absolutament opaca. Davant meu hi havia un home que caminava. El seu cap era petit, i el cos era una mena de budell grandiós. No anava cap a mi ni somreia. Davant seu hi havia una multitud. Emperadors romans em miraven amb els ulls vermells, potser una mica ebris, però amb una digna serenitat. Queien fulles d'algun lloc, potser dels seus llorers...

 

Una gran pira funerària cremava més enllà, però l'espai no tenia ni a prop ni lluny, era pla i sense sentit de la distància. Les mòmies d'un gat i de tres gossos, dins els sarcòfags, estaven encarades cap a mi. Què podia pensar? Res. Volia avançar pel gran espai, però no hi havia espai, volia arribar als sarcòfegs, escalfar-me a la pira que cremava, però no calia avançar, ni moure un dit, ho tenia tot a tocar i, malauradament, seblava del tot distant i inaccessible.

 

Aleshores em vaig adonar que hi havia un forat a terra, semblava un pou, era aparentment un cercle perfecte i prou gran per passar-hi un home... La temptació era gran, volia mirar què hi havia, m'hi volia precipitar. Però de fet, per què? Sentia un nus a la gola, un malestar que pujava fins al front, i passant per l'oïda m'arribava darrere el clatell, fent-me abaixar el cap i una mica els ulls...

 

No podia quedar-me amb els emperadors, amb aquells ulls plorosos i interrogatius, semblava que en mirar-me fixament escrutaven alguna resposta en el meu rostre... però cap pregunta havia estat formulada. Jo cercava aigua i foc, foc n'havia trobat, però aigua era impossibla, almenys en aquell lloc. Havia de sorgir una font o bé una via subterrània. Algú, però, em va empènyer i vaig caure al pou.

 

A dins era més clar del que em pensava, però només un pam d'aigua em mullava els peus. Això sí, no em cansava de veure-hi les resplandors sobre les parets del pou. Mirant cap amunt veia el cercle retallat del cel amb les estrelles i una lluna antiga i tristíssima... Després vaig ser xuclat per una poderosa força cap el fons del fons del pou.

 

Llavors sí que em devia adormir. Un metge grec em despertà amb un posat sec i una severitat que no concebia cap estranyesa que li pogués explicar. Vaig decidir fer-li cas, seguir les seves prescripcions i consells, i tornar-me un incrèdul en totes les altres matèries. Però el metge grec era tan estúpid que deshonorava tota la seva nació, de tan renom, i la seva professió, tan temuda. Només vaig fer-li cas quan em va dir un secret: “puja pel pou, trobaràs tothom mort. A mà esquerra hi ha un taüt o una caixa, a dins hi ha el que estàs cercant” Ja no cercava absolutament res, per això vaig sentir molta curiositat...

 

En pujar el pou, però, algú em va agafar pel coll i em va obligar a ficar-me per una petita obertura a meitat de l'alçada de la paret. Vaig caure mig inconscient a terra. S'obrí una porta, es tancà una porta... era una gàbia que semblava un hivernacle, ple de fulles i de verd, però el verd era massa atroç, i la seva intensitat i foscor se'm menjava, estava engoixat. Què i feia allí? Amb quin objectiu m'havien tancat? No volia ser devorat pel color d'aquelles plantes de grans fulles llustroses.

 

La mòmia d'un mico em mirava inexpressiva. Era un cos embolicat amb draps de lli i papir. Trenca el vidre, trenca el vidre i surt d'aquí, corre! no perdis temps... temps... espai, ho vaig fer, vaig passar através del vidre, i a l'altra banda vaig veure el metge pujant a un elefant. Als meus peus hi havia una piscina d'aigua calenta, m'hi vaig enfonsar fins al cap...

 

Vaig descobrir que belles damisel·les s'hi banyaven, era molt agradable, però pel que semblava, no s'adonaven de meva presència, no em veien. Parlaven entre elles algun idioma desconegut, i m'ignoraven completament. M'hauria agradat magrejar-les, però què podia fer sinó plorar i oblidar. Ja no era un ésser humà, sensible i amb ganes de fagocitar tot indici comunicatiu. Va arribar fins a mi una estranya olor. Flotava un cadàver que xocava contra el meu cos. Em vaig espantar. Calma, calma, tu no ets aquí i jo tampoc. Un gos em llepava, un gos esvelt i esplèndid. Em vaig trobar un paper moll dins la butxaca amb una lletra que no conoixia, no era la meva lletra i deia: Ets mort.

 

Si era mort, per què m'entestava a escriure-ho en un paper? Però no era la meva lletra, o sigui que algú altre ho feia per mi... Em vaig enfilar a una gran pedra, que solitària m'interrogava al mig del fang. Sentia una música com si vingués del cor de la pedra. Veia la llana de les ovelles, veia ovelles dissecades, envolicades, momificades... Vèncer la son i poder dir: Ets mort.

 

De sobte vaig esclafir una gran rialla, tot era tan real i estrany que resultava còmic: no hi havia espai, tot era aquí, no érem ni morts ni vius i tampoc no estàvem ni tristos ni alegres... Em faltava encara una mica per viure o per morir del tot. Sí, hi havia cadàvers, hi havia cadàvers i un record de felicitat. Vaig anar cap al foc, una estrella refulgent brillava al cel, però no era refulgent, era com incendiada i cremant-se amb el foc que la consumia, com si hagués sigut una branca seca de qualsevol arbre. Les estrelles queien i eren aquí a tocar. de fet tan era si queien o no...

 

Va ser en aquell moment quan vaig veure l'escena de la meva mort. Jo era en un llit, voltat de rostres greus i un silenci de pedra, però em sentia acompanyat i vaig arrencar a plorar un altre cop, veient que em sentia acompanyat. Vaig estrènyer fort el paper que deia que era mort, me'l vaig menjar. Vaig regirar-me les butxaques i en vaig trobar un altre en blanc, rebregat més no poder. També me'l vaig menjar. Era un devorador de paper que estava mort i no ho podia entendre. Si això era estar mort, per què n'era conscient? No ets mort, em deia, no siguis soca, només has penetrat en una escletxa del Misteri, i sense poder interpretar res del que sents ni veus, et penses que això és la teva fi.

 

 

 

L'illa partida

 

El vent ens va portar cap allà, el globus va anar perdent alçada fins que vam caure a la platja. De seguida vaig adonar-me que el meu company havia mort. Vaig despullar-lo curosament i el vaig arrossegar al mar, penjant-li una pedra prou grossa perquè no tornés. Era una presó. L'illa tenia un costat completament verge i salvatge, ningú no gosava anar-hi. Allí, contaven, tot era meravellós, els elefants alletaven les panteres, les panteres alletaven els gossos, les gosses alletaven els conills... Tot era delicat i ningú sabia com vivien i què menjaven en aquell lloc estrany.

 

L'altre costat de l'illa, el que quedava a la mercè dels vents, era un presidi. Així que em van trobar m'hi van portar. Treballàvem quasi tot el dia tallant arbres i devastant-los per enviar-los fora. Després de deu anys engrillonat i amb les mans destrossades per la destral, penso que m'escaparé. Prefereixo anar a l'altre costat, a una mort segura. M'endinsaré al bosc i esperaré que les feres em devorin. Llavors seré feliç.

 

 

Electra-Orestes

 

Orestes li enfonsa l’espasa fins a la creu, i la sang calenta brolla i s’escampa fent traços meravellosos.

 

Electra.— Per què ho has fet, germà? És la nostra mare.

 

Orestes.— Per què ho has fet... Tu ho has volgut durant molts anys.

 

Electra.— Els déus ens castigaran per aquest crim, a tots dos...

 

Orestes.— Els déus ja ens han castigat, i la seva llei forassenyada sanciona i consagra aquesta venjança.

 

Retira l’espasa lentament, la fulla cada cop sembla més fosca.

 

Electra.— Ho veus? És negra d’oprobi i embrutiment.

 

Orestes.— Vaig néixer d’aquesta dona i la primera alenada ja em va condemnar. El pare va ser un ninot davant la pròpia ambició, i per això va sacrificar la nostra germana... ens va fer miques. Som una joguina, com el pare, una joguina en mans folles, ni millor ni pitjor.

 

Electra.— Així, l’odi que sentia per la mare, l’odi que em mantenia viva dia rere dia, d’on venia? No era ni meu...

 

Orestes.— El nostre llinatge és una cadena podrida des del començament.

 

Electra.— Des del començament, l’odi ve d’allà, del començament.

 

Orestes.— L’avi ja odiava, les seves accions eren escuma i fel. Volia enfonsar i matar el seu germà, però va ser el seu germà qui va matar-lo, després d’un desfici de crims i unions aberrants i deplorables.

 

Electra.— L’ambició, barrejada amb una gelosia nefasta.

 

Orestes.— Però la meva mà no l’ha mogut l’ambició, sinó la justícia, i el deure que m’ha imposat el déu enlluernador.

 

Electra.— Un esclau, això és el que ets, un esclau que es pensa que ha fet justícia.

 

Orestes.— Un esclau?

 

Electra.— Un esclau, sí, perquè has executat un crim abominable. Els bessons fills de Zeus es dediquen a caçar la voluntat dels homes i a seduir-los.

 

Orestes.— Però ells també són esclaus.

 

Electra.— Compte amb el que dius!

 

Orestes.— Què puc perdre? Estic de fang i de sang fins al coll. La necessitat, és això, ells no poden dominar les seves passions ni aturar el seu destí. Senten la necessitat imperiosa igual que nosaltres, ni el mateix pare Zeus no se n’escapa.

 

Electra pren el puny d’Orestes i eixuga l’espasa amb les faldilles del seu vestit, brodat amb diminutes flors. Se’l taca tot de la sang de la seva mare.

 

Electra.— Eres molt petit, i no pots recordar com el pare va haver de sacrificar la nostra germana Ifigènia. Àrtemis exigia el sacrifici, i també tots els aqueus, si volien anihilar i esborrar la humiliació que els rosegava les ànimes i els cors, la humiliació d’Helena. Més tard la mare també creia que la seva venjança era guiada per la suprema justícia, i ella mateixa, o potser el seu miserable afiançat, van matar el pare amb la destral sagrada, després d’honorar-lo i atipar-lo.

 

Orestes.— I també m’haurien degollat a mi, si haguessin pogut, però per sort em vaig escapar del seu llaç.

 

Electra.— Una estranya força ens pertorba i enfollits acometem les atrocitats més delirants. I ara la teva ànima no descansarà mai més, el remordiment et clavarà tots els seus fiblons fins que perdràs el coneixement i la memòria, i ja no seràs tu mateix, t’espera el no-res com a càstig pel teu crim.

 

Orestes.— No serà el remordiment, no, el que em farà enfollir, això seria massa humà. Serà una foscor encara més terrible... He pertorbat l’ordre de totes les coses matant la meva pròpia mare i estic maleït. Les malignes Benèvoles em perseguiran per abocar-me al turment que mereixo. Només el déu brillant, el déu resplendent, pot afavorir-me i en ell confio per poder salvar-me.

 

Electra.— Confiar-te a un déu, quan són ells precisament els que ens fan embogir! Els que exigeixen sang i sacrifici!

 

Orestes.— Si, a un déu brillant, resplendent...

 

Electra.— No pots confiar en ningú, i menys en el caprici dels déus!

 

Orestes dret enmig d’una immensa estança mira atentament la fulla de la seva espasa, que va fent girar sobre el seu eix, i sembla que els seus reflexos l’enlluernen. El cos de la seva mare jeu als seus peus en un toll de sang.

 

Orestes.— M’ha ensenyat els mugrons abans de matar-la. Els mateixos mugrons que jo vaig xuclar i els mateixos que Egist, aquest escorpí, ha llepat fins que l’he enviat a l’infern.

 

Electra.— I tu on penses anar? Fins a l’últim racó de món et perseguiran les ombres furioses, espesses i roges, ningú les pot aturar i fuetegen implacables als homes i als déus.

 

Orestes.— Si aconsegueixo arribar a Delfos i recordar qui sóc, el déu brillant, el mateix que ha exigit el sagrament de la venjança, ell mateix em purificarà i restaré sobre la terra com si acabés de néixer.

 

Electra.— Això és massa bonic, no serà tan senzill esborrar la culpa...

 

Orestes.— La culpa? Sí, és veritat, el remordiment i la culpa. Ja t’he dit que tot és en mans d’un déu, i això que dius és massa humà.

 

Electra.— Però és això el que et farà enfollir.

 

Orestes.— La culpa o les malèvoles Benignes, o tot plegat. Però si em destrossen, si m’aixafen i de mi no queda res... Aleshores també seré pur, estaré absolutament en pau, no seré ningú, m’hauré acabat.

 

Electra.— I el regne de les ombres? I els terribles treballs dels condemnats? Allí els morts no tenen consol.

 

Orestes.— Si em persegueixen, m’enfolleixen i em maten, ja hauré pagat el meu deute, la meva ombra no serà res ni patiré més enllà de la vida.

 

Electra.— Ets un temerari i em pregunto si no ha començat ja la teva follia.

 

Orestes.— Pots estar segura que la meva vida val la meva mort, això és el que has de saber en aquests moments.

 

Electra.— I la meva, s’ho val morir?

 

Orestes.— Hem fet el que havíem de fer, hem obeït, i no podíem fer res més que obeir. Hem estat els executors del destí inalterable. Aleshores és clar que la teva vida, com la meva, s’ho val això de morir. I morirem dignament encara que no sapiguem com serà la nostra fi.

 

Electra.— Obeir! No podem fer res més?

 

Orestes embeina l’espasa i mira amb el cap cot els cadàvers de Clitemnestra i Egist.

 

Orestes.— Obeir, sí! Ja t’he dit que pels déus som una joguina. Som esclaus i només podem obeir. I la voluntat és només una il·lusió, els déus ens consolen i ens turmenten amb aquest engany. Però acomplim fil per randa el seu caprici, que és el designi de l’obscuritat més enllà dels déus.