Una caixa vella de cava, plena de trossos de ceràmica de colors tènues, com matisats per una llum del pensament. Són els fragments de mostres amb què Oriol Sàbat anota les fórmules i la numeració dels colors que emprarà per a les seves peces grans. La caixa de fusta és sota una taula llarga coberta de papers i proves, colors, protegida per uns finestrals de visió opaca. Sobretot se serveix de l'oli com a tècnica, amb elements recurrents: ocres, vermells i verds sense matisar. Els fons tenen un gran treball tonal, amb llenques grisenques que ressalten les formes centrals que creixen més encara amb títols com ara Cor cremat d'ocell. En general, hi ha motius recurrents: la serp, l'arbre, el foc. Em diu que ha vist pocs incendis, una vegada un, anant amb el seu gos. En canvi, em parla de l'aïllament, i de la relació entre espiritualitat i obra d'art, de la vida austera. La casa és serena i àmplia, amb un pati i una palmera baixa, quadres de diverses èpoques i una gran biblioteca. Prenem te a la cuina i parlem dels meandres i circuits pels quals subsisteix o es perd una obra d'art. El taller és gran, analitzem les ceràmiques, les escultures, alguns dibuixos. Ell ha estat gairebé autodidacte perquè, en entrar a Belles Arts, ja coneixia l'ofici i moltes de les tècniques emprades. Un mateix no es tria bé l'obra, això li diuen els amics. Això també passa amb la poesia: qui s'antologa bé? Els seus quadres tenen força, especialment el que es titula Paisatge finestra, molt llenyós, com a ell li agrada. Una finestra negra, que no dóna lloc a sortida. Oriol treu un llibre fet a mà, un llibre d'artista, del qual ha cosit deu exemplars relligats a la japonesa, amb gravats i poemes. Em regala el darrer. Hi ha altres teles escampades i metres a punt de preparar, pots buits de l'oli que ell mateix es barreja per aconseguir colors més purs. Per a ell la pintura és l'ofici, el treball artesà; la poesia, l'art de quan s'ha de dir alguna cosa per necessitat. La llum entra, escassa, pels finestrals. Més tard, baixem al carrer i travessem el pont que ens duu a l'estació. Allí ens acomiadem.

Obro el llibre, Frontera amb el verd mentider (relligat el 2002). La poesia d'Oriol Sàbat beu d'una font primigènia, de radical espiritualitat, a la recerca d'un sentit universal de la transcendència. En els seus llibres, tots ells inèdits, hi plana una idea de l'art que prové directament de la pintura: de la foscor se n'ha d'extreure la paraula, la paraula que sempre és una derrota dels sentits, com el color, com la llum. Com a poeta jove, la seva idea de lliurar-se al món es fa mot amb gosadia, amb acarament, amb violència. Els colors són transportadors de veritats morals: el verd amaga la mentida, per exemple.

Sàbat sovint manifesta a través de descripcions punyents, expressionistes, la seva posició davant del món. La seva poesia, per aquest marcat to transcendental, vol arribar a oració, fet que ve afavorit per un registre de mots concurrents: campana, calze, sang.

Un altre tret distintiu de la poesia de Sàbat és la capacitat escenogràfica de situar el seu crit en el poema. S'hi perceben influències fílmiques, tot i que hi predomina el quietisme. El caràcter de malson, tan propi de la poesia de Lautréaumont, batega sovint entre les pàgines d'un altre recull, Poemes del Destructor (2005). Les imatges concretes serveixen per afavorir l'estranyesa d'una percepció que busca un significat més enllà, a partir d'elements naturals. La paleta s'insereix en el llenguatge, al qual s'aplica un mateix treball d'artesà que busca formes, textures per expressar l'excés de l'ésser humà en la vida. En aquest punt, el poeta s'instal·la en el poema en prosa de tradició francesa i d'allí arriba als codis narratius que el falquen amb la novel·la o més aviat l'apòleg.que fa frontissa amb la filosofia.

El plantejament més reivindicatiu apareix en el text Els qui moriran et saluden(2006) que situa les preguntes sobre l'atzucac de la vida contemporània, enfrontant veritat a poder. El primer poema ja és un paradigma de cap a on ha anat el segle XX: "Arbre, rostre, orgia, camp de concentració". Sàbat no es fa concessions i la seva voluntat de denúncia avança com el traç nítid de l'artista que marca o que dóna significat als cossos. La consciència exagerada, de vigília, ens obre a una altra realitat, a la percepció d'un món encara menys natural, encara més febrós, que ens acusa per sobre o per sota nostre. I d'aquí ve també la destrucció del llenguatge, l'autodestrucció. La veu poètica qüestiona el jo, qüestiona el nosaltres, és una seductora de l'abisme, però cal saber que aquest abisme ha estat aixecat a poc a poc, vertebrant-ne totes les peces, com passava en l'origen de les ceràmiques de Sàbat amb les proves de color: per això el resultat sorprèn, perquè la majoria no n'han vist el taller. I sorprèn per la gran força d'una poesia que es va cantellejant a queixalades vives, sense xarxa, sense contenció. Poesia sensitiva altament abstracta. El poeta diu: "Voleu fer un cant que no és espiritual ni és cant."·

Obrim els ulls a les ruïnes (1995-1999) s'endinsa en les preguntes anteriors, amb la veu ja enfrontada directament a la bellesa que deixa el paisatge de ruïna. Cal mirar també aquí, com en els quadres, les formes imposades. Tanmateix, la veu acusadora és una veu esperançada en l'ésser i en l'art. En el seu recull d'assaigs, Textos de fecunditat (1997-2002), el poeta pintor reflexiona sobre un tema essencial, l'estil, per afirmar que com a problema independent no existeix sense una concepció del món al darrere, el problema de fons és l'expressió. Aquesta afirmació podria fins i tot resultar temerària en alguns ambients. Sàbat escriu i pinta des d'una radical llibertat que es pot permetre perquè ha treballat coratjosament amb totes les formes de l'art que prefiguren les veritats a les quals vol i pot arribar l'artista.